Diari d\’ una mestra

Una vegada cada 15 dies els nens i nenes de p3 fan una sessió de filosofia 3-18. Es tracta d’ una sèrie d’activitats sistemàtiques i programades que pretenen afavorir la pràctica de les habilitats de pensament mitjançant la reflexió individual i el diàleg.

Em vaig iniciar l’any passat en aquest tipus de sessions , i la veritat és que em va agradar força. Pels més petitons es tracta de crear un ambient adient, més recollit i pròxim, i a partir d’ un titella ,que només ens visita el dia de filosofia 3/18 , la Marieta Joanina, anar suggerint les activitats.

Les propostes giren sempre entorn el joc i les activitats lúdiques, els contes populars i tradicionals i l’art ( bàsicament pintura i música )

La sessió que estic preparant per demà gira entorn del color vermell i l’obra d’ Henri Matisse. Ensenyarem un autoretrat de Matisse, a veure què o qui els suggereix. Després els ensenyaré una fotografia de Matisse i els parlaré molt breument de qui era . Jo no sabia gran cosa de Matisse a part de conèixer algun dels seus quadres, però buscant per Internet es troba de tot. És una gran eina pel mestre!!! He trobat una biografia ja pensada per treballar a l’escola, amb nens petits i de passada també he après jo quatre cosetes. He trobat una pàgina web en anglès amb moltíssims recursos per treballar l’art amb els infants, val la pena visitar-la si feu plàstica a l’escola.

Amb els nens de p3 ja firmaria si es quedessin amb que a Matisse li agradava pintar fent servir colors brillants i que , com que estava sovint malalt i des del llit també pintava , molts dels seus quadres són de coses que veia a la seva habitació , des del seu llit. Si a sobre els quedés la imatge o el nom d’alguna de les seves obres també estaria bé.

Observarem alguns dels seus quadres. He triat uns quants on predomina el color vermell. Es tracta de que observin atentament , comentin què hi veuen , què creuen que és i que dialoguin entre ells. La meva feina serà provocar preguntes, estimular la conversa i intentar afavorir un diàleg el màxim de ric possible. Cal dir , que tot això portat a terme amb nens de tres i quatre anys no és fàcil , ja que per ells la resposta “ perquè sí ” o el silenci és la sortida més senzill. Però amb aquest tipus d’activitats , si es fan de manera sistemàtica, aviat es nota una gran millora i ja no se’ls ha d’estirar tant les paraules . Les imatges dels quadres les deixaré uns dies penjades en algun lloc visible de l’aula per tal que les puguin continuar mirant quan vulguin. Per acabar faran un dibuix lliure utilitzant ceres , llapis i retoladors de colors ben brillants. Proposaré si volen fer un dibuix amb molt de color vermell, com Matisse, però deixaré a l’abast seu tot tipus de colors. A veure què sortirà….

[@more@]

Tweet

Ara que sembla que som els més malvats i insolidaris de l’ Estat Pañol amb tanta ofensiva anti-catalanista , a mi em ve més de gust que mai escoltar certs grups catalans…

He repescat els cds de Brams, Pets , i darrerament de Mesclat i sobretot d’ Obrint Pas…Gràcies per les vostres cançons fresques , però compromeses i amb missatge polític que m’ han fet passar molt bons moments. Gràcies per contribuïr a apropar el catalanisme a la gent jove i per allunyar-los una mica de certes modes fatxes .

Dedicat a la petita Leonor , esperem que quan t’ensenyin historia t’apliquis més que el teu avi….

AVUI COM AHIR ( introducció de Joan Xarly )

Va ser a la tardor de 1707
i encara volen cendres pels mateixos carrers,
les classes populars contra les tropes del rei
les pedres ho recorden quan avui les prenem.

Avui com ahir,
avui com demà,
el mateix camí
el mateix combat…

Va ser la primavera dels anys que hem viscut
i encara veig com brillen avui els teus ulls,
quan prenem els carrers, escenaris del teu temps,
revoltes que han tancat les ferides dels teus punys.

I la nostra revolta mai no podran aturar,
els nostres punys alçats mai no podran abaixar
els nostres somriures mai no podran esborrar,
la nostra actitud sempre serà de combat.

I mai no deixes mai de lluitar contra el poder,
mai no deixes mai de plantar cara al poder.
Ahir, avui i demà sempre contra el poder!

Obrint Pas ( Terra , 2002)

Powered by Castpost[@more@]

Tweet

Avui hem fet la primera sortida del curs. Ha estat només pel matí i hem anat a titelles a la Devesa.

Al principi de fer de mestra m’atabalava força a les sortides. No podia evitar comptar els nens una i altra vegada mirant a tot arreu per no perdre’n cap o que ningú prengués mal. Amb el temps vas aprenent estratègies per tenir-ho tot controlat amb més facilitat.

M’agrada el sistema de l’escola de fer les files per les sortides. Cada escola ho fa a la seva manera : en algunes escoles les files es fan un darrera l’altre, en fila índia , per classes, agafats o no de la bata, amb una corda a la que agafar-se (normalment només els més petits), de vegades de dos en dos…De fet tan és un sistema o altre mentre funcioni i es pugui tenir el grup tranquil i controlat. A la meva escola s’ opta per files de dos en dos , però barrejant els petits amb els grans. Cada nen/a de p5 agafa de la mà un de p3. Els petits se senten mes segurs i menys perduts i els grans, fins i tot els més moguts , es tornen “més seriosos” amb la responsabilitat de cuidar d’ un petit.

Hem agafat el trenet Gerió , que ens ha vingut a buscar a l’escola i ens ha portat fins la Devesa. Han gaudit molt saludat a tothom pel carrer. De fet la gent també els anava saludant per iniciativa pròpia. Feia gràcia veure el trenet tot carregat de nens de parvulari mirant-ho tot .

Quan hem arribat a la Devesa hem trobat una visió molt diferent a la dels darrers dies: Tot estava molt tranquil… desconegut ! La majoria d’atraccions estaven tancades o de neteja i a la Devesa només hi havia , a part d’algun firaire, algun altre grup de parvulari , que , com nosaltres també anava a titelles.

Els nens s’ ho han passat molt bé amb les titelles, però a mi m’ han decebut força. L’argument era senzill i previsible: nen espavilat capturat per la bruixa – bruixa es vol menjar el nen- amic del nen el salva de la bruixa.

Amb tot , això no és criticable , ja que amb els infants, de vegades ,els contes més simples poden ser un èxit si se’ls sap enganxar i fer participar. Els titellaires, eren molt experimentats, tenien certa gràcia , sabien com fer riure els nens i reclamaven la seva col·laboració contínuament. La part que m’ ha decebut és com han portat el desenllaç. La manera de guanyar la bruixa ha estat una llarga baralla a cops de pal al cap. L

D’acord que un recurs molt recurrent de les titelles és la patacada al dolent, però una cosa és l’ us i l’altre l’abús. Han estat una bona estona recreant-se en els cops de pal d’ un i a l’altre , incitant a que els nens animessin els dos que es barallaven a donar més cops. Al final quan la bruixa ha quedat cruelment estabornida l’ ha tirat a l’ olla bullent….

Potser pensareu que estic exagerant, però per aquí es comença, després vindrà quan demanen joguines violentes i d’aquí a uns anys acabarem creant personetes perfectes per càstings de “Gran Hermano”

Crec que hi ha moltes altres maneres més imaginatives i divertides de fer guanyar el bo i fer perdre el dolent. A l’escola fem el que podem per fer entendre als nens que quan tenen un problema s’ ha d’intentar pensar i parlar i no arreglar-ho a patacades . La llàstima és que des de l’entorn proper del nen massa vegades és ven com a bona l’actitud contrària.

I com a cop de gràcia final…..

Des de la gran majoria d’ escoles s’ intenta promocionar hàbits saludables d’alimentació. Normalment no es reparteixen llaminadures de premi si no és en casos molt especials. Pels aniversaris optem per fer un berenar entre tots en comptes de deixar que qui faci anys porti llaminadures pels altres ( es convertia en una competició desigual de “a veure qui en porta més , més grosses i més cares” ) Doncs bé , com complement de la sessió de titelles una bossa plena de “xuxes” per a cada nen de regal dels titellaires ( i no parlo de un ni dos ni tres ni cinc per a cada nen.. força més)

Buuuuuffff….. els hem hagut de repartir, però hem intentat deixar ben clar per les famílies de qui provenia l’ obsequi…

[@more@]

Tweet

Avui hem fet la primera sortida del curs. Ha estat només pel matí i hem anat a titelles a la Devesa.

Al principi de fer de mestra m%u2019atabalava força a les sortides. No podia evitar comptar els nens una i altra vegada mirant a tot arreu per no perdre%u2019n cap o que ningú prengués mal. Amb el temps vas aprenent estratègies per tenir-ho tot controlat amb més facilitat.

M%u2019agrada el sistema de l%u2019escola de fer les files per les sortides. Cada escola ho fa a la seva manera : en algunes escoles les files es fan un darrera l%u2019altre en fila índia , per classes, agafats o no de la bata, amb una corda a la que agafar-se (normalment només els més petits), de vegades de dos en dos. De fet tan és un sistema o altre mentre funcioni i es pugui tenir el grup tranquil i controlat.

A la meva escola s%u2019 opta per files de dos en dos , però barrejant els petits amb els grans. Cada nen/a de p5 agafa de la mà un de p3. Els petits se senten mes segurs i menys perduts i els grans, fins i tot els més moguts , es tornen %u201Cmés seriosos%u201D amb la responsabilitat de cuidar d%u2019 un petit.

Hem agafat el trenet Gerió , que ens ha vingut a buscar a l%u2019escola i ens ha portat fins la Devesa. Han gaudit molt saludat a tothom pel carrer. De fet la gent també els anava saludant per iniciativa pròpia. Feia gràcia veure el trenet tot carregat de nens de parvulari mirant-ho tot .

Quan hem arribat a la Devesa hem trobat una visió molt diferent a la dels darrers dies. Tot estava molt tranquil, desconegut . La majoria d%u2019atraccions estaven tancades o de neteja i a la Devesa , a part d%u2019algun firaire, algun altre grup de parvulari , que , com nosaltres també anava a titelles.

Els nens s%u2019 ho han passat molt bé amb les titelles, però a mi m%u2019 han decebut força. L%u2019argument era senzill i previsible: nen espavilat que la bruixa l%u2019agafa- bruixa es vol menjar el nen- amic del nen el salva de la bruixa. Amb tot , això no és criticable , ja que amb els infants, de vegades els contes més simples poden ser un èxit si se%u2019ls sap enganxar i fer participar. Els titellaires, eren molt experimentats, tenien certa gràcia , sabien com fer riure els nens i reclamaven la seva col·laboració contínuament. La part que m%u2019 ha decebut és com han portat el desenllaç. La manera de guanyar la bruixa ha estat una llarga baralla a cops de pal al cap. L

D%u2019acord que un recurs molt recurrent de les titelles és la patacada al dolent, però una cosa és l%u2019 us i l%u2019altre l%u2019abús. Han estat una bona estona recreant-se ens les cops de pal d%u2019 un i a l%u2019altre , deixant que els nens animessin els dos que es barallaven per donar més cops. Al final quan la bruixa ha quedat cruelment estabornida l%u2019 ha tirat a l%u2019 olla bullent….

Potser pensareu que estic exagerant, però per aquí es comença, després vindrà quan demanen joguines violentes i d%u2019aquí a uns anys acabarem creant personetes perfectes per càstings de %u201CGran Hermano%u201D

Crec que hi ha moltes altres maneres més imaginatives i divertides de fer guanyar el bo i fer perdre el dolent. A l%u2019escola fem el que podem per fer entendre als nens que quan tenen un problema s%u2019 ha d%u2019intentar pensar i parlar i no arreglar-ho a patacades . La llàstima és que des de l%u2019entorn proper del nen massa vegades és ven com a bona l%u2019actitud contrària.

I com a cop de gràcia final…..

Des de la gran majoria d%u2019 escoles s%u2019 intenta promocionar hàbits saludables d%u2019alimentació. Normalment no es reparteixen llaminadures de premi si no és en casos molt especials. Pels aniversaris optem per fer un berenar entre tots en comptes de deixar que qui faci anys porti llaminadures pels altres ( es convertia en una competició desigual de %u201Ca veure qui en porta més , més grosses i més cares%u201D ) Doncs bé , com complement de la sessió de titelles una bossa plena de %u201Cxuxes%u201D per a cada nen de regal dels titellaires ( i no parlo de un ni dos ni tres ni cinc per a cada nen.. força més)

Buuuuuffff….. els hem hagut de repartir, però hem intentat deixar ben clar per les famílies de qui provenia l%u2019 obsequi…

[@more@]

Tweet

Reprenent el post anterior continuo amb les llegendes i orígens de la festa del Halloween ,que es celebra el vespre del 31 d’octubre a la majoria de països de parla anglesa

S’associa el Halloween amb les carbasses decorades amb forma de cara, amb un llum a dins que s’ utilitzen per decorar les cases aquesta nit especial i que s’ anomenen “ jack-o-lanterns” (el fanal d’ en Jack).

L’ origen de tot plegat no és americà sinó que ve, una vegada més, d’ Irlanda:

Al voltant del 1800 quasi un milió d’ immigrants irlandesos van arribar a Amèrica fugint de la fam, portant amb ells al tradició del Halloween i les Jack-o-lanterns . Tradicionalment aquests fanalets no eren fets amb carbasses sinó amb naps o patates, i els encenien amb una espelmeta o una mica de brasa de carbó.

Aquest fanalets representaven les ànimes dels familiars difunts i es posaven a l’ampit de la finestra i als balcons per donar-los la benvinguda i alhora per protegir la casa dels esperits malignes. En arribar a Amèrica els naps i les patates no els eren tan fàcils de trobar així que ho van anar substituint per fanalets de carbassa. Aquests tipus de fanalets de carbassa, des de l’època victoriana fins a l’actualitat ,han estat essencials en les celebracions del Halloween i n’ han esdevingut un dels símbols més coneguts.

Han sorgit moltes llegendes entorn de la Jack-o-lantern. Una de les més populars és la següent:

Jack era un immigrant irlandès conegut per la seva avarícia i la seva afició a la beguda. Una nit de Halloween en Jack estava tan begut que la seva ànima va començar a abandonar el cos. El diable ,en veure una oportunitat per reclamar una ànima ,va venir a la terra. En Jack estava desesperat per evitar el seu destí així que va suplicar al dimoni una última beguda. El diable va consentir-hi , però advertint-lo que se l’hauria de pagar, ja que ell no portava diners.Com que no portava prou diners va demanar al diable si podia adoptar la forma d’ una moneda d’ un penic, per ajudar-lo a pagar la beguda. El dimoni hi va estar d’acord i tan bon punt es va transformar en moneda en Jack se la va posar a la butxaca , on tenia un brodat en forma de creu. El dimoni no podia escapar de la butxaca així que va decidir pactar amb en Jack . El tracte va ser que ell renunciava a la seva ànima si Jack reformava la seva actitud i deixava de beure alcohol.

Tot i que va intentar complir la part del tracte en Jack no va tardar a enganxar-se altre vegada a la beguda així que el següent Halloween el diable va tornar. En Jack desesperat altre vegada , va intentar tornar a enganyar el diable. Li va demanar com a última gràcia menjar una poma d’ una pomera que hi havia allà a prop. Com que no arribava a abastar-les en Jack es carregaria el diable a les espatlles per tal que fos ell qui abastés la poma. Així ho van fer, però quan el dimoni volia agafar la poma en Jack va gravar una creu a l’arbre i el diable hi va quedar atrapat. Per tal d’alliberar-lo en Jack va acordar amb el diable que mai més tornaria a reclamar la seva ànima.

Així va ser, però a en Jack , com a tots els mortals li va arribar l’ hora de deixar aquest món. Va ser refusat a les portes del cel per ser tant mesquí i també ho va ser a les portes de l’ infern , pel pacte que havia fet amb el diable. Així doncs a l’ànima d’ en Jack no li va quedar més remei que vagarejar per la terra. El diable li va regalar un fanalet amb un trosset de carbó a dins per tal que s’ hi pogués veure en el seu etern viatge.

Per tal de poder-se protegir de l’esperit d’ en Jack , la gent posava fanalets de carbassa a les finestres pensant que si passava per allà els agafaria un fanal per il·luminar-se el camí i no els molestaria.

Evidentment , aquesta llegenda només l’ he explicada als alumnes de cicle superior, i suavitzada una mica , en funció de com veia el grup. Tot i que en general demanaven que els expliqués alguna llegenda de por del Halloween.

Per acabar , voldria fer una puntualització: M’agrada explicar el Halloween a l’escola en el marc de l’ensenyament de la llengua anglesa , per tal que en coneguin alguns aspectes culturals. Crec que el primer pas per aprendre a respectar altres cultures és començar a coneixer-les . Ara bé, penso això no s’ ha de magnificar , com reconec que passa en algunes escoles, fins al punt que les tradicions pròpies passen a un segon pla. El Halloween s’ explica i treballa a la classe d’ English , però a l’escola s’ ha de celebrar i donar més rellevància a la castanyada , els panellets , l’arribada de la tardor i tot el que ens és proper i propi aquestes dates.

[@more@]

Tweet

L’objectiu principal de l’aprenentatge de la segona llengua a l’educació Infantil és formar una base adequada per a l’aprenentatge posterior d’aquesta llengua. En aquesta etapa és més important treballar els objectius actitudinals envers la llengua que no pas els procedimentals o conceptuals. La nostra finalitat ha de ser acostar la llengua anglesa als infants i fer que tinguin ganes de conèixer-la i d’aprendre-la.

Aquesta setmana estem fent activitats relacionades amb el Halloween a l’ hora d’ English. Es tracta de presentar una festa típicament anglosaxona de manera que els desperti la curiositat i alhora respecte per les tradicions dels altres.

Evidentment , amb els petitons la cosa no va més enllà que presentar la part anecdòtica de la festa : disfressar-se de coses que fan por , infants que van per les cases dient “ trick o treat “ ( broma o regal ) per tal que els hi donin llaminadures , carbasses amb cares que s’ utilitzen de fanalet ….

Quan vaig estar treballant el Halloween amb cicle superior volia anar més enllà i aprofundir en els orígens de la festa ( i evidentment , transmetre-ho als nens ). De fet, la festivitat actual no és més que una barreja i adulteració de tradicions religioses i profanes. Aquí teniu el que vaig trobar…

La paraula Halloween té els seus orígens en l’ esglèsia catòlica. Ve de “all hallows evening “ ( vespre de tots sants).

Al segle V a.c. a l’ Irlanda celta l’estiu acabava oficialment el 31 d’octubre . Es creia que en aquesta data els esperits de tots els que havien mort durant l’any anterior tornarien buscant cossos de persones vives per posseir-les. Aquesta seria la seva darrera oportunitat per tornar al món dels vius. Evidentment , els habitants de l ‘època no volien ser posseïts, i per això la nit del 31 apagaven les llars de foc de casa seva i es quedaven a les fosques per fer la seva casa freda i indesitjable. Es vestien amb disfresses fantasmagòriques i en grups voltaven pel poble fent tota la por i el soroll possible , no per distreure’s ni divertir-se , sinó per espantar els esperits. Fins i tot arribaven a cremar en una foguera a qui creien que havia estat posseït pels esperits.

Els romans van adoptar algunes pràctiques celtes i van introduïr els seus tocs al Halloween. A partir del segle I d.c ja no cremaven els possibles posseïts sinó que cremaven uns ninots que els representaven.

Aquell dia repartien fruits secs entre els seus veïns-. Els Italians deixaven pa i aigua i encenien llànties abans d’anar a dormir per calmar els esperits visitants. Altres europeus posaven cadires en cercle. Una per cada membre de la família i una per l’ esperit convidat.

La fe en aquestes pràctiques va anar canviant per convertir-se en una practica cada vegada més ritualitzada. A mesura que la creença en les possessions de l’esperit es va anar esvaïnt l apràctica de disfressar-se de follets, fantasmes o bruixes va anar adquirint un rol cerimonial, cada vegada amb més component lúdic.

La tradició del Halloween va ser portada a Amèrica al voltant del 1840 pel inmigrants irlandesos que fugien de la fam.

El costum d’anar per les cases a demanar llaminadures ve d’ una tradició europea dels segle XVIII . El dia 1 de novembre els cristians de l’ època tenien el costum d’anar de poble en poble demanat “ panets d’ànima” . Eren uns pans especials que els donaven a canvi d’ una pregària. És a dir, a canvi d’ un panet prometien pregar per les ànimes dels difunts de la família dels generosos donants. En aquella època es creia que els morts romanien als llimbs durant un temps després de morts , i amb les pregàries se’ls facilitaria el camí cap al cel.

Avui dia tot plegat s’ ha convertit en una festa que gaudeixen molt els nens/es i de tota aquesta part religiosa i de por en queda ben poquet.

En el proper post us explico quatre cosetes de tota la tradició de decorar carbasses i per que se les anomena “ Jack- o- Lantern “ ( el fanal de en Jack). Va de llegenda de por també….

Happy Halloween!!!

[@more@]

Tweet

Sempre m’ ha agradat mirar els ocells . Un dels més llocs preferits de les comarques gironines són els aiguamolls de l’ Empordà .Un bon moment per passejar-hi és quan s’acosta el capvespre, caminar en silenci , escoltar els ocells i apropar-te a la seva intimitat amb uns bons prismàtics des de les finestretes dels observatoris. La pau i tranquil·litat que s’ hi respira és aclaparadora. Molt recomanable de visitar en èpoques d’estrés. T’ oblides de tot…

M’ encanto mirant les orenetes posades en massa als fils elèctrics , a punt de fer el seu viatge buscant un clima més càlid; els grans estols d’estornells quan és el capvespre i busquen arbres on posar-se a dormir; els ànecs que cada tarda passaven per davant de casa en la seva formació perfecte en forma de “V” anant cap al pantà; els pardalets que venen a robar el menjar que li cau de la menjadora a l’agaporni que tenim ( el de la foto ). Jo sóc de les que quan en trobava un de petit caigut del niu a la primavera me’l emportava a casa i li donava molletes de pa i mirava de tenir cura d’ell fins que al final el pare m’acabava convencent que el millor pel pardalet era deixar-lo en un lloc segur , a la vista dels seus pares.

Potser és per tot això que la cançó dels Duncan dhu “ Cien gaviotas” em va agradar especialment quan la van treure ja fa forces anys i per això mateix que m’ ha encantat el cd Tributo a Duncan dhu que ha sortit al mercat darrerament.

Hi ha moltes cançons boniques dels Duncan , que han arribat a esdevenir himnes d’ una època, però ara han estat enregistrades tant per gent que son molt actualment i també per gent de la seva generació musical. Amb la gràcia afegida que

[@more@]

cadascú ha portat al seu terreny la cançó que li ha tocat versionar . Així , la barra de este hotel son molt a El Canto del loco, esos ojos negros sona a cançó feta de l’ Ubago o a tu lado sembla d’ un cd de la Oreja de Van Gogh

Escolteu-vos el nou Cien Gaviotas des de l’enllaç del Castpost i a veure si hi reconeixeu la veu de: Àlex Ubago , Carlos Goñi , David Summers, Amaya Montero, Andrés Calamaro, Quique Gonzalez, Cristina Liso i Dani de Despistaos..

Powered by Castpost

Tweet

Aquesta tarda a l’ hora del pati se’m acosta una nena de p3 i em diu : “ Dolors mira….!” I seguidament amb un somriure d’orella a orella comenta a cantar:

“La lluna , la pruna vestida de dol… Son pare la crida sa mare la vol!”

Fins aquí la situació no tindria res d’especial , si no fos perquè la nena en qüestió és croata, acabada d’arribar aquest estiu passat a Catalunya i va començar p3 sense parlar ni entendre ni una paraula de català. Plorava molt els primers dies, però és una nena carinyosa i de força bon consolar que agraïa molt les manyagues i els somriures , el llenguatge més internacional del món. Com li podíem explicar sinó que no passa res per estar una estona a l’escola , que allà la tractarem bé i que aviat tornarà la mare?

Se la veia una nena xerraire perquè al principi de curs es desesperava , i ens feia llargues parrafades en croata o el que sigui que parlés, amb una entonació de “ Però no m’ entens el que t’estic dient!?” Han anat passant els dies i cada vegada mostra més comprensió del que passa a classe. De tota manera és del grup de p3 que no veig més d’un parell de cops per setmana a l’aula i no estava al cas de fins on havia avançat.

[@more@]

I allà la tenia , cantant triomfant una cançó sencera en un català ben comprensible i ella feliç de poder-ho ensenyar a tothom que ja sap cantar en català. Després de cantar m’ ho a mi ha continuat amb la mateixa cançoneta una vegada i una altra per assegurar-se que tothom la podia sentir i tothom podia veure que ja era una més i que ja cantava com els altres. I no només és capaç de cantar el que ha après de memòria, després li he fet una abraçada i li he dit :”Que bé Masha! Que gran que t’ has fet ! Ja has après molt de català.!. I ella ben somrient , ha entès més o menys el que li deia i em diu “Si.. Així gran! “ obrint els braços per ensenyar-me la mida de tot el que ha crescut.

És clar que els nens tenen facilitat pels idiomes, i que per ella, el fet de no entendre i parlar res de català i la necessitat de comunicar-se l’ ha empès a avançar més ràpid. Jo em pregunto.:

Com pot ser que hi hagi gent que porta vivint més de 30 anys a Catalunya i quan algú els parla en Català et diuen “ És que el catalan no lo entiendo” ?

Tweet

By Frato ( Francesco Tonucci)

Francesco Tonnuci , amb el pseudònim de Frato ha dibuixat i publicat un bon nombre de vinyetes amb la temàtica quasi sempre de l’ l’infant , l’educació , l’escola. "Amb ulls de nen" i " Infant s’ hi neix" ja fa temps que són a les lleixes del meu despatx.Fa unes setmanes va estar a Girona fent una conferència. Me’n vaig assebentar l’endemà. Quina llàstima, perque m’ hagués encantatescoltar-lo. Sembla , però que poca gent en va tenir oportunitat , ja que es va fer en un espai molt reduït i conec mestres que , tot hi havent arribat abans de l’ hora en què en teoria havia de començar es van quedar fora.

Aquesta vinyeta l’anomena " VAL LA PENA?"

[@more@]

Tweet

No havia sentit a parlar mai de Flickr. És un espai web de yahoo on pots emmagatzemar , buscar i compartir fotografies. Ahir llegint el bloc de la intensity em va picar el cuquet i vaig estar una bona estona navegant-hi i mirant fotografies. Val la pena si necessites fotografies d’alguna temàtica concreta ; pots introduir-hi tags i es troba quasi de tot. Bussejant per les fotos vaig trobar aquesta que veieu que la vaig trobar molt dolça i bonica . Encara m’ ho va semblar més quan vaig llegir la petita història de la fotografia que havia escrit l’autora:

Les mans grosses són del seu germà. , que va estar a la guerra d’ Iraq i per 6 dies es va perdre el naixement del seu fill.

[@more@]Va poder estar a casa 15 dies , ( quan es van fer les fotos) i després va marxar sis mesos més. Més endavant aquest mateix soldat va estar servint a la zona de Nova Orleans i ell mateix i la seva família van estat afectats per les destrosses del Katrina, i han hagut de buscar un nou lloc on viure.

Quan penso en soldats o militars , normalment ve a la idea una persona dura, sense gaire escrúpols. Aquesta fotografia és tota tendresa!

I un altre cas d’ un soldat dolç, aquest és un ex-soldat:: James Blunt

Ve d’ una família de llarga tradició de militars. El seu pare creia que tot tipus de música , fins i tot la clàssica, era un soroll innecessari. James, però , tot i seguir la tradició familiar i haver arribat a ser capità d’ un contingent a Kosovo s’ havia sentit sempre músic. Amb el seu primer cd publicat ha arribat a número 1 de la llista britànica i ha desbancat Coldplay.

El seu primer cd , anomenat “Back to Bedlam” sona realment molt bé. Potser un pel massa repetitiu ja que totes les cançons sonen similars, però personalment per a mi no suposa cap problema. L’escoltaria ( l’escolto ) una vegada i una altra. Us poso una de les més boniques del cd, i potser la més coneguda “ Beautiful”. Parla d’ un moment fugaç, un creuament de mirades amb una noia, un instant compartit , màgic, però trist , ja que com diu al final de la cançó:

“…It’s time to face the truth, I will never be with you “ ( És hora d’acceptar la veritat. Mai estaré amb tu )

Trista la cançó , però encoratjador el fet que pugui sortir cançons tan tendres d’algú a qui la guerra i les situacions difícils han d’ haver endurit , per força, una mica el cor.Potser per això ha decidit deixar-ho i dedicar-se a cantar.

MAKE LOVE NOT WAR!!!

Powered by Castpost

Tweet